(Oviedo 23-II-1885 – Ciutat de Mèxic, febrer de 1962). Canonge Maestreescola i Degà-President de la Catedral Metropolitana de Granada. Vice-canceller de la Universitat Pontificia de la mateixa ciutat. Diputat al Congrès de les Corts Constituents per Granada en 1931, pel Partit Republicà Radical Socialista. Era fill de la vinarossenca Hilària Meseguer Costa i del metge asturià, López Dóriga, del que va quedar orfe als pocs anys; era nebot per tant de l’Arquebisbe Meseguer i Costa. Una germana seua, Rosario, morta als 17 anys, restà soterrada a Vinarós, en contra de l’opiniò d’alguns dels seus biògrafs que afirmen que era fill únic; precisament Rosario García Julbe portava el mateix nom en son honor per la gran amistat que unia les dos famílies.
Ja tenia fets estudis de teologia quan en ser nomenat Arquebisbe de Granada el seu oncle en 1905, el va reclamar a l’any següent, 1906, i va ser ordinat sacerdot en 1908. A l’any següent el seu oncle li concedeix una “canongia de gràcia” i l’envia a estudiar Ciències Socials a Alemanya. En febrer de 1917 va preparar una gran celebració amb motiu del III (?) Centenari de la mort de l’eminent filòsof Pare Suàrez. Per la seua eloqüència va ser nomenat mantenidor dels Jocs Florals que amb molta pompa es van organitzar en les festes patronals de juny de 1917 a Vinaròs i als que van enviar obsequis els prestigiosos literats Jacinto Benavente i els germans Alvarez Quintero. Amb companyia de son oncle l’Arquebisbe, de sa mare i el seu sèquit passava els estius a la casa de Dª Hilària a la raval de Càlig, fins i tot després de la mort de l’Arquebisbe ocorreguda el 9 de desembre de 1920. De Granada es portarien tots els rics objectes personals, molts dels quals encara es conserven en l’arxiprestal com el bust de marbre, la imatge de talla de la imitació de la Immaculada de A. Cano (); mitra de l’Arquebisbe Costa i Borràs, silló, casulla del jubileu sacerdotal, etc. D. Lluís, com li dien a 
Vinarós, es va quedar sol amb sa mare, malalta amb un càncer de pit; va prendre part en moltes activitats i actes culturals, ja que era intel.ligent, molt culte i políglota, amb domini dels idiomes francés, anglés, italià, portugués, llatí i català. En diverses ocasions repeteix viatges a Alemanya, sovint estant a Vinaròs estiuejant. Com a gran orador, va donar conferències amb motiu de la fundació dels Boys-Scouts a Vinaròs, que ell havia ja implantat a Granada amb el Duc de San Pedro Galatino i altres personatges granadins. Al maig de 1921 va donar una conferència a l’Ateneu de Madrid. En octubre de 1925 apareix realitzant el casament dels vinarossencs Paco Puchol i Agustina Quixal i en agost de 1926 retorna a Vinaròs procedent de Dinamarca on havia anat en viatge d’estudis catòlico-socials. Fins mitan dels anys vint ocupa el seu temps distribuint-lo entre la burocràcia, l’ensenyament al seminari i el treball apostòlic, com propaganda sindical en els círculs catòlics d’obrers, publicant en la Gaceta del Sur, de Granada i amb els exploradors o “Boys Scouts”. Des del primer moment va mantenir molt bones relacions amb Andrés Manjón, fundador de les famoses Escoles de l’Ave Maria, ja que els dos eren canonges, i a pesar de que els seus plantejaments socials i apostòlics eren en aquests aspectes ben contraposats. L’any 1929 va impulsar personalment la creació del museu de la catedral de Granada, recollint totes les obres d’art que tenia dispersades. D. Lluís era un capellà ben paregut, jove i templat, d’idees molt progressistes per al seu temps, que van escandalitzar els seus per prendre part a 
favor de les lleis del divorci, de l’abortament, de la supresió de la Companyia de Jesús, entre d’altres, lleis a les que va donar suport i donat que va ser Diputat a Corts en les primeres eleccions republicanes de 1931 pel Partit Republicà Radical Socialista. Suspès llavors pel seu bisbe «a divinis» el 14 de novembre de 1931, va ser posteriorment excomunicat per l’Església en febrer de 1933. Residia en eixos moments a Vinaròs, ja que el cens de 1932 ens dona les seues referències; compta en eixe moment amb 46 anys i viu al carrer de Ràfels García, 44, a l’igual que el sacerdot familiar de l’arquebisbe, Jaume González Gaspar, de 40 anys i amic íntim. Eixe any s’havia presentat a candidat a Diputat per la coalició d’esquerres (P.R.S.I.) que encapçalava Manuel Azaña, propugnant la defensa de la política guvernamental en el tema religiòs, militar, Estatut de Catalunya, laicisme en l’escola, etc. Va participar López Dòriga en diversos mítins. El 10 de novembre de 1933, en un mitin celebrat al cine Doré de Castelló es presenta amb Tomàs Colom i Casas López. Entre altres manifestacions va dir :»No tengo enemigos ni adversarios. Soy progresivo. 
Por mi ideal político he sacrificado intereses, carrera, amistades...». Participa també en mítins en pobles de menys entitat, com a la Vall d’Uixó, Vilavella, Artana, Montanejos, Montán i Betxí. Eixe mateix novembre participa al costat de Manuel Azaña en un altre mítin a Castelló en el que també estan presents Tomàs Colom, Casas Sala i Sapiña. Dóriga afirma ser republicà«perquè amb la República cap la llibertat en l’ordre religiòs i la justícia en l’ordre social» i afegeix: «Contra la República se han levantado dos formidables diques: el capitalismo y el clericalismo,» analitzant el que es clericalisme i religió, mostrant que: «Lo primero no tiene nada que ver con la santa sociedad universal que tiene como obligación predicar con amor, más con ejemplos que con palabras«. Finalitza amb paraules càlides de salutació per a Azaña, a qui califica de «Verbo de la República», i es despedeix amb visques a Espanya, a la República i a D. Manuel Azaña. Durant la guerra civil del 36, abans de l’entrada dels nacionals a Vinarós, havia mantingut converses amb Manuel Azaña, President de la Nació, en la seua casa de la raval de Càlig, la qual va patir diversos bombardejaments. Veient ja perduda la seua causa, i cóm s’havien assassinat tants capellans innocents amics seus, després d’haver exercit com a primer director del novíssim Col.legi de la 
Misericordia emprés el llarg i penós camí de l’exili. Segons testimonis fou el ministre d’Educació, Fernando de los Rios, qui es va endur a López Dóriga cap a l’exili per València per dirigir-se primer a Paris i exiliar-se a Mèxic, on mantindria relacions amb altres exiliats que conformaven la JARE (Junta d’Ajuda als Republicans Espanyols).Allí continuaria la seua vida junt amb la seua parenta i companya sentimental o bé casat, Josefina Roca–Fava Meseguer, mestra nacional, impartint classes de llatí i Humanitats en diversos instituts i en el col.legi “Madrid” per a fills dels exiliats espanyols. Va morir després d’una llarga i penosa enfermetat que l’havia deixat cec, a principis de 1962 (notícia del setmanari “Vinaroz”), o de 1974 segons altres, encara que en eixe punt no es posen gens d’acord els seus biògrafs, però creiem molt més acertada la del setmanari ja que D. Lluís mantenia correspondencia periòdica amb el metge Agustí Ribera. A l’església Arxiprestal es conserva encara la seua magnífica cadira que ostenta grabades les seues inicials en cuiro repussat. DOCUMENT: EL SEÑOR LOPEZ DORIGA CONTESTA AL OBISPO DE GRANADA. El sacerdote don Luis López Dóriga, diputado republicano por Granada, ha dirigido al obispo de aquella capital la siguiente carta: «Madrid 5 de noviembre de 1931». Excelentísimo señor obispo vicario capitular de Granada. / Venerable señor obispo: En contestación al oficio de su excelencia, que he recibido en el dia de hoy, sobre mi actuación parlamentaria, debo manifestarle ante todo que lamento con toda mi alma que, según me dice su excelencia, mi conducta como diputado a Cortes constituyentes haya sido causa de escándalo para una parte del pueblo católico, al que siempre deseo ofrecer mis mayores respetos y para el que quiero una vida de paz basada en la justicia, y una justicia por los caminos cristianos de la paz./ En estos momentos tan difíciles para España no hago otra cosa que cumplir de la mejor manera que me es posible con el deber visto por mi conciencia, que procura inspirarse en los principios de la doctrina que tengo por más sana. Este deber lo condenso, dadas las circunstancias de la realidad española presente, en propagar, más que con la palabra con el ejemplo, el espíritu de cordialidad y de honesta transigencia que es la más fiel expresión del que constituye la verdadera esencia de la doctrina que profeso y represento. / Consecuente con este criterio acerca de mi obligación, procuro, he procurado y procuraré siempre, acentuar las coincidencias y aminorar las discrepancias hasta donde pueda con la idea fija de contribuir a que haya armonia, y buena voluntad entre mis conciudadanos. / En la realización de ese programa de mi vida no tengo conciencia de haberme extralimitado. La mayor parte de las cuestiones que se han debatido en el Parlamento son las que Dios ha dejado a la libre disputa de los hombres, y en aquellas que pudieran rozarse con el dogma.
