Lostau, Joan Baptista

(Vinarós 1728). Fill d’un comerciant emigrat francès, Joan Lostau, assentat a Vinaròs com del comerç i privilegiat de la Junta del mateix ram. Segons un cens de francesos de la nostra vila de 1754, Joan Baptista comptava amb 26 anys, mentre son pare en tenia 60. Era propietari d’un molí conegut com de Sant Josep, a Rossell, el qual aprofitava les aigües del Riu Sénia per a la fabricació de paper d’encigarrar que es destinava principalment a Veracruz, Mèxic, havent de passar una inspecció tècnica prèvia a València. En 1770 va promoure un plet pel dret que aduïa la seua família d’anar darrere de les peanyes de les imatges dels sants patrons el dia de la seua festa; els tira i afluixa del Clergat i Ajuntament per una banda i ell per l’altra, amb el suport del Tribunal eclesiàstic de Tortosa i de la Reial Audiència de València respectivament, van ser motiu per a que durant dos anys quedessen suspeses totes les processons de sant Sebastià i de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Degut a la forta sequera del moment, l’any 1771 no li van rodar bé els negocis per manca d’aigua per poder fabricar el paper en el seu molí, a més a més de tenir que traslladar el seu producte a València per terra, cosa que li perjudicà moltíssim i que no podia complir, donada la llarga distància a la capital i la desavantatja que tenia amb els altres fabricants valencians. Com que tot el paper valencià era de escassa qualitat i també el seu, els fabricants es van comprometre a fer-lo millor, trobant-se la seua signatura entre els compromisaris. Aduia en les seues reclamacions eixes desavantatges i que en el Principat de Catalunya es primava el transport molt més. Per a solucionar el problema, Lostau va anar a reclamar a Madrid al propi Ministre d’Índies, Miquel Muzquiz, el qual li va permetre el transport per mar, però pagant-li-ho com si siguès terreste. Segons Borràs Jarque a ell i Joan Baptista Lassala se’ls va donar autorització en 1783 per construir uns magatzems a la vora de la mar junt a les drassanes per poder oferir millor sortida als seus productes. Casat amb Joana Casau i amb un fill, en 1786, quan comptava 58 anys, van prometre un novenari a Sant Valent si es curava d’unes febres terçanes. Anys després encara va haver de sostindre un altre plet amb la població de la Sénia per la jurisdicció de les aigües del Riu, aportant un mapa de situació datat en 9 de maig de 1788, el qual es conserva a l’Arxiu General de Simancas (Valladolid), demostrant que les aigües que se li negaven perteneixien al Regne de València com ja anteriorment havia hagut de demostrar Vinaròs.