Narra Bernardo Espinalt en la seua obra Atlante Español (Reyno de Valencia), publicada en 1786, que Vinaròs «el año 1241 era ya población grande, y mandó Don Ugo (de Folcalquer) cercarla de altos muros, y torreones, con un profundo foso, y un fuerte castillo en una eminencia: las murallas y torreones permanecen en el dia, pero el castillo está arruinado«. El que narren els historiadors Rafels Garcia i Borràs Jarque és que les primitives muralles conformaven un quadrat quasi perfecte que abarcava des de la raval del Socors al carrer de S. Tomàs i des de l’església fins a la plaça del mercat i de S. Antoni. Unes torres flanquejaven el perímetre, sent la d’en Borràs la que es trobava en el lloc que ocupa actualment la capella de la comunió.
Les altres eren la de Jaumeta prop del carrer dels Metges, la de Migdia i la dels Alfachs als extrems del carrer Socors, tancant la primera per la plaça Jovellar i tocant
aquesta última al carrer de sant Joan. Avui dia sols queden dels primitius murs com a testimonis el portal dels Sants Metges i l’aliniació que es pot notar en les cases construides fora muralla tocant la seua part trasera a dits murs en el carrer de la Puríssima. Dins del recinte les cases estaven separades dels murs, quedant un corredor interior per tota la volta. Dit recinte deuria quedar prompte menut ja que en construir-se la casa del Consell al segle XV (ajuntament primitiu) en mig del carrer Major on es troben els arcs i la finestreta gòtica amb l’ala de l’escut ja es va haver d’aprofitar espai formant-se una arcada a l’entrada del carrer del Roser. En l’acta de la sessió del Consell de la Vila del 30 de gener de 1662 es llig: “També la muralla està en algunes parts descarnada y, si no s’adoba, podrà ser se derroque algun tros, si es pendrà un poco de cals per a reparar aquella aon més convindrà Vostres Mercés veuran lo faedor. Fonch determinat per tots que’s prenguen dos o tres almodins de cals y es pose mà en adobar dites muralles lo més prest se puga”.
MURALLES CARLINES: Queden testimonis gràfics (plànols i fotografies) i un troç de llenç que encara està per derribar a l’extrem del carrer de sant Joaquim. Com diu Borràs Jarque van ser assolades i refetes diverses vegades, sent les obres costosíssimes per a la població que va haver de gastar el que no tenia. Les murades estaven envoltades totalment per un fossat o vall exterior que a part de protegir-les per la distància de l’enemic, servia per desviar i inundar-se d’aigua, en els temps dels grans aiguats; així llegim en desembre de 1883: «A consecuencia de las fuertes lluvias ha sufrido mucho el foso que circunda la ciudad impidiendo las inundaciones. La falta de fondos hace que no se atienda a su composición con la urgencia que reclama su estado«.
Les «muralles» van permanèixer quasi senceres fins el manament de l’alcalde Ramon Adell als anys cinquanta, el qual va vendre ja tots els terrenys a particulars quan el desenvolupament de la ciutat les feia totalment inútils per a la finalitat defensiva que les havien originat.
