(Bilbao 1916-Madrid 1979). Poeta basc de la postguerra. La seua poesia es caracteritza per tractar problemes socials de l`època, la lírica del qual és una constant meditació sobre Espanya i la lluita per la llibertat. En els seus poemes i cançons parla de diferents ciutats espanyoles i descriu detalls menuts de cadascuna; conta breument allò que veu al seu pas pels carrers, compara els ambients, diu el que sent o com se sent, contemplant-ho al passar per un lloc determinat. En el seu llibre publicat en 1964, “Que trata de España” en un dels seus poemes, titulat “Torno”, diu:
“Torno
los ojos a mi patria.
Meseta de Castilla
la vieja, hermosa Málaga,
Córdoba doblando la
Cintura, mi Vizcaya
De robles y nogales
Pinos y añosas hayas,
clara Cataluña, puro
León, lenta Granada,
Segovia de oro viejo,
Jaen ajazminada,
Moncayo azul, altivos
Gredos y Guadarrama,
Blanca Vinaroz…
Extremadura gràvida,
patria de pueblo y pan
Partido injustamente”.
Com es veu i fa notar el professor de Literatura, Miguel Ortuño Palao, en un dels pregons de les festes de Vinaròs, Blas de Otero nomena en el poema tres regions, sis provincies i tres muntanyes i sols una sola població que és Vinaròs, amb l’epítet de -blanca- amb significats que poden fer referència a brillant, esplendent, esplendorós i afegeix al possible significat a que podría referirse l’autor
“Y blanca es la luz solar refulgiendo sobre la cal de las antiguas fachadas, y blanco es el pan candeal, y las páginas del libro que ha de escribirse, y el verso cuando rompe su rima, y la bandera de la paz, y la cera que ante el altar arde, y el corazón de la sabrosa almendra, y la flor de azahar que embellece nuestros campos, (…)”