En cada poble i en cada època es donen una sèrie de personatges que es fan molt populars i venen a ser com autèntiques «institucions»; els coneixen tots el seus habitants segurament perquè es dixen vore més del que és habitual i acostumen a ser majoritàriament persones afables i inofensives; tant que algunes vegades la gent jove s’atreveix a prendre ls un poc el pèl. Tal era un d’aquest personatges l’anomenat «Ximo Patat» a qui els xiquets cridaven «Ximo Patat, menjat la coa del gat» per fer-lo enfadar. Vivia al carrer de Bonví, tocant al carrer de la Mare de Déu. No era l’únic personatge eixe pintor de brotxa grossa, que amb una bata es passejava sense dissimular la seua alegrieta i que destacava en els anys cinquanta com a personatge popular. Teniem també a altres, cadascún d ells amb les seues pròpies característiques: Xanguet (Josep Chaler Vizcarro), com l’anterior, era també molt adicte al vi i al que podiem vore ballar davant l’altar de S. Sebastià a l’ermita el dia de la seua festa; lo tio l’Alà, barbut i amb un sac penjat al coll; ”Lo tio Bou” (Sebastià Miralles Comes), borratxo empedernit, passejant per la placeta Jovellar sempre envoltat de gossos que des de 1919 que ja se’l nomena en la rev. “San Sebastián” i encara vivia en la dècada de 1950; “Lo tio Calapato”, qui, fora muralla a la raval de Càlig, tenia com a ofici ser esquilador de matxos i de dixar «al zero» algun cap d’home o xiquet quan els polls feien acte de presència i fer vertadera la dita de que «Burro mal esquilat, en dos setmanes igualat».
Agustí Chaler Aymerich, cotxer conegut popularment com el “Tio Chato”; amb la seua berlina portava la gent des de la plaça de Jovellar fins a l’estació del ferrocarril o a pobles veïns. Les seues tres filles es van distinguir per la seua bellesa i vida social; d’ell es recorden molt bones anècdotes. En el cens de 1945 tenia 57 anys i estava domiciliat al carrer de Sant Vicent. L’autèntic i vertader “filòsof” Micalet Cervera Ortí, (Vinaròs, 30-VIII-1884), que vivía en una senzillíssima barraqueta vora a una platja i es guanyava senzillament el pa de cada dia amb les propines que li donaven per repartir paquets dels cotxes de línia. Eixe personatge pintoresc tenia la qualitat de poder parlar amb qualsevol molt fàcilment de filosofia (de Kant, de Hegel o de l’Existencialisme). Citem a les mendicantes Estela i Mariana «arreplega papers» que es passejaven per les cases de mig poble demanant tots els dies, on els donaven deu cèntimets;
Retornant a l’Abelet, a qui Foguet i Farga van dedicar dos precioses poesies que el retraten magníficament, direm que el seu nom era Josep Forner i li dien així per ser parent de un tal mossèn Bel. Tenia la gràcia de despotricar inofensivament contra el règim en mig del carrer i dir frases amb molt poca solta: Abelet, on vas?, i responia «Donde las aguas me llevan…» , o «Dos copitas más i Canalejas fuera del Gobierno…»
Pipio va ser un altre dels destacats personatges populars dels anys 60 i 70. Angel Agustí «Richetta», foraster, aparegut i desaparegut per aquí als primers anys noranta, molt popular entre la gent jove dels bars i de la Penya «El Glopet», a qui per fer-lo enfadar li cridaven el famòs «Orellut...»
Herminio, el Cacauero», qui exercia com a drapaire i va protagonitzar per una sola i gran vesprada memorable, matador de bous, amb la plaça plena com mai s’havia vist, junt a
Faraón, immortalitzats els dos en una poesia de Farga.
Monleón, qui encara va en l’actualitat de «dandy» anacrònic, passejant pels carrers de punta en blanc, amb corbata, barret i mocadoret, que també protagonitzà una divertida vesprada en la plaça de bous Va morir en gener de 2003.
Finalment citem a Mingo Aicart Miralles, natural de Sant Jordi, el qual va ocupar el càrrec quasi administratiu, de mendicant «oficial», perquè tenia la seua seu de mendicitat a la mateixa cantonada de l’Ajuntament on piropejava a tots i totes esperant l’almoina. L’anècdota més curiosa que d’ell es pot recordar -a part del munt de nòvies de que feia sempre ostentació i que sols estaven en la seua imaginació- és quan va caure del mur més alt del moll i en les primeres pàgines del «diariet» el director li va dedicar una sentida nota necrològica, pensant que s’havia mort i va aparèixer pocs mesos després coix i amb crosses, però …viu!.
Un altre personatge molt popular era el «Tio Gori» (vide Sebastián Farcha), incansable defensor de les nostres «Camarades», qui relatava l’anècdota que estant representant els nostres balls per Andalusia a l’hora de sopar el cambrer de l’hotel el va confondre amb un mossènperque la brusa li va parèixer una sotana i ell li va dir «Xe, que no ves que la llevo demasiado corta!«.
Finalment cal destacar la persona de Pedro Sánchez Soriano (Vinaròs 1913-1995), conegut com «Pedro Estoretes» que tenia el costum d’ assistir a tots els enterros, retratat impecablement en els graciosos versos també per J. S. Farga, com «Pedro I» de Vinaròs (Setmanari Vinaroz, nº 855 i setmanari “Vinaròs”, nº 1909).
Pepito «Peña», venedor ambulant de gelats a l’ estiu i de cacaus i tramuços a l’ hivern. Durant les celebracions dels bous de carrer s’ enfrontava amb els mateixos hastats amb el seu carro de gelats. A l’ estiu, amb el seu carret, donava la volta pels carrers de la població a l’hora de la migdiada convocant als clients amb el seu tìpic crit de «Polos…, polos…, mantecao helao». Sens dubte va colaborar moltíssim a aixecar el nom d’ aquesta prestigiosa casa de gelats que actualment tenim a Vinaròs.
La Tia Varona i la Tia Maria, que eren famoses venedores de cacaus a les entrades dels cines als anys cinquanta.
Agustí Ribera «Corea», destacat esportista, masajista, és popular per ser el que a les proximitats de les festes nadalenques es disfressava tots els anys de Papá Noel.
A un altre nivell de tots els mencionats i conegut de tot el poble per escriure totes les setmanes al setmanari «Vinaròs» les xicotetes cròniques roses i de quasi tot el que passava, parlar per Radio Nueva i estar present en quasi tots els sopars d’amics, teniem a Angel Giner Ribera. Salvador Boix Doménech “Vadoret” (Vinaròs 1915- 1983), d’ofici barber i músic, fou molt apreciat com un gran animador de la joventut, ensenyant música en la llavors Acadèmia de música, tenint unes idees encisadores i una filosofia d’anar per casa, però amb molt de sentit comú.
Se’n podrien citar molts més, com Manolo Anglès, Farga, etc, etc.