Pla, Josep

(Palafrugell, Girona 1895). Escriptor català. Molts viatgers i transeunts per la nostra ciutat ens han dixat escrites les seues impresions en els seus llibres de viatges o memòries. De temps antics i que podem considerar històrics o pretèrits en tenim bona mostra en Enrique Cock, Cavanilles, Antoni Ponz, Guilles de Faing, el cardenal Retz, Fra Antoni Panes, Laborde, Juabert de Passà, Charles Davillier per posar uns quants exemples. De temps moderns tenim la descripció dels valencians Teodor Llorente ide l’ínclit Joan Fuster, del que fa poc vam parlar arran de la seua mort. En el Setmanari Vinaròs D. Manuel Foguet ens deixa notetes de visites de persones que pel temps han adquirit prestigi o ja el tenien, com el trànsit de banquers com Rafael Termes, guitarristes com Narciso Yepes, que va actuar, o del trànsit senzill de Josep Pla. D aquest últim tenim la que ens apareix el 15 de gener de 1972 que diu així: «Visita. Estuvo unas horas en nuestra ciudad, efectuando un recorrido por su centro y zona marítima, el escritor Josep Pla, acompañado de unos amigos y de paso hacia Barcelona». Josep Pla anava acompanyat a un amic cap a Castelló i es van aturar cap a les déu del matí a Vinaròs, on aquest havia de contactar amb un representant de l’empresa, Joan Domingo Pascual. Els tres van dinar a la fonda dels Tres Reis i després el vinarossenc els va acompanyar a visitar el port, l’ermita i uns moments l’església, partint de nou de viatge els Sr. Pla i acompanyant cap a les quatre de la vesprada. Desconeixem si d’aquesta visita Josep Pla es va traure les seues impressions, que com totes les d’ell són iròniques i d‘un populisme costumista, reflecteix en el seu llibre «Navegació d’estiu». Són nombroses les ciutats que va visitar i de les que va dixar la seua visió certera l’escriptor. No fa massa, la revista el Temps feia un recull d’eixes impressions sobre diferents ciutats relatades per Pla en diversos llibres. El relat que aportem el fa anar de viatge pels ports marítims del País Valencià, de trànsit cap al Sud i la notícia diu que anava cap a Barcelona, cosa que ens fa pensar en altres possibles visites o bé en la desfiguració o inventiva de l’autor. El llibre en qüestió es va publicar després de la seua mort, en 1985. Diu així el text, que hem retallat un poc per mor de la brevetat: «De Sant Carles de la Ràpita a Vinaròs navegàrem insensiblement – de la manera insensible que es passa de la fonètica de les terres catalanes de migjorn a la de les primeres terres valencianes. / Enfilarem la boca del port a l’hora baixa. Aparegué el port en construcció, molt gran, dedicat a la pesca. No vaig veure cap rastre del petit cabotatge a què s’havia dedicat aquest port anys enrrera. Em vingué a la memòria l’olor de la garrofa que portaven els pailebots de Vinaròs i que havia olorat tantes vegades al moll de Palamós en la meva adolescència. Els ports, que semblen estàtics, d una imatgeria continuada durant tant de temps, és de les coses que hauran canviat més. / Una vegada fondejats a la riba, saltàrem en terra per fer quatre passes. Ens trobàrem amb una enorme esplanada entre el moll i les cases dels pescadors. Vaig donar una mirada al rodal que confirmà la desaparició del cabotatge antic: ni tant sols l’obra morta d un pailebot en curs de podrir-se. Res, les vaques i les trainyeres amarrades a les ribes immediates. Les trainyeres es preparaven per sortir. Algunes tenien els petromax encesos de clarors esblaimades cremant en la incerta foscor del crepuscle. Altres provaven d encendre els globus de vidre i de vegades tenien un esclat agut i blavís. S’encengué la il.luminació pública de la població, més aviat groguenca. Sentírem els motors de les embarcacions que salpaven – el picar dels motors aventurers i desballestats de les trainyeres.
-Demà menjarem sardines…- em digué Albert tot caminant per la gran esplanada deserta del moll
-Més malament podría anar…
-¿Vols creure que estic una mica cansat de menjar llagostins?
-No m’estranya gens. Jo ja ho estava abans de començar.
-Com poden arribar a embafar les coses considerades bones!…
-Si segueixes per aquest camí descobriràs la pólvora.
-Ja ho veig…
Enfilàrem un carrer molt llarg, inacabable, que anava,
segons ens diguèren, devers l’església i la carretera. En un
moment determinat, Albert es parà en sec sobre la vorera i
em digué:
– I si reculessim?
-Com vulguis. Et fatiga aquest carrer?
-No és que em fatigui. El trobo igual que qualsevol carrer del qualsevol poble dels mateixos habitants del nostre país. Jo em pensava que ja érem a València.
-Es clar que som a València, però tot això és igual, no hi ha cap diferència. De diferència, potser només n hi ha una: fixa t en les portes de les cases, les portes del carrer: són portes rurals, amples, amb l’amplada suficient per a passar-hi un carro. Aquesta nota agrària, pagesa, és general en els pobles de València, cosa que en molts del nostres pobles, no diguem en els industrials, ha desaparegut. A mi m agraden les terres i els pobles de València pel fons de ruralia que tenen. Mira, a més, l’aspecte de benestar, net i arreglat, que tenen aquests carrers. Serà una vertadera pena si, almenys de portes enfora, agafen un aspecte més modern, que en definitiva serà més esquifit i enxubat.
Després de caminar una estona llarga, arribàrem a bord del «Mestral». Ens haviem fondejat a prop de les trainyeres i les barques havien salpat. El lloc era molt solitari. Lluna vella, color de minvant. A l’estiu, el color esgrogueït de la lluna té una morbidesa debilitada. Sobre les aigües mortes del port hi tremolava un riell de llum decrèpita. Més enllà de la gran esplanada buida, es veien les cases del barri marítim de Vinaròs, tocades per una claror decandida i malaltissa com una al.lucinació de sentimentalisme irreparablement mediocre i obsessionat. Es veia algun llum a les finestres de les cases que semblava passat per un vidre entelat. A popa del quillat, Martinet fumava un cigarret, distret, una mica arronsat. / -Demà menjarem sardines a la brasa, per esmorzar…-li digué Albert en arribar.(…)
/…………………………………………………………………. / 
(…)Em despertàren els motors de les trainyeres que arribaven. Martinet aparegué en coberta perfectament guindat. Era la punteta de l’alba, i les estrelles parpellejaven. El mar no se sentia de pura immobilitat. El mariner saltà en terra i vaig veure que s’acostava a les tainyeres. En tornar em digué que portaven una mica de sardina, no gaire. Després, emprengué la marxa cap a la població amb un grup de pescadors, de cara insomne i pàl.lida, que transportaven les caixes de peix de la llevada, que no fou pas gaire abundant pel que vaig poder veure. El brogit de l’arribada de les trainyeres s’anà extinguint i l’indret tornà a la solitud de la nit. Abans de tornar-me a adormir vaig donar una mirada circular al port. Quines dimensions, valga m Déu! Tot era desert. Tot hi anava balder. Era com si us trobessiu a dins d un laberint de pedra perfectament posada i fresca, formant murades altes. Quina falta de gràcia, quin aclaparament de buidor! No he pas estat donat, fins ara, a somniar gaire, però he somniat, de vegades, laberints de pedra -la sensació desagradable de sentir-me tancat en laberints de pedra. El port en què ens trobavem em féu pensar, en mirar els molls i les tenalles exteriors, en aquelles històries de pedres grises. Quina fascinació devia tenir el vell port de Vinaròs a l’època del petit cabotatge a vela amb olor de garrofa o de taronges que portaven estibades els pailebots, les barques de mitjana o els xabecs, i els arrossos a banda que els mariners menjaven en coberta! Les coses de forma abstracta, les estadístiques perfectes i, per tant, inservibles, em fatiguen. Són coses fictícies que m haig d introduir al cervell. M agrada més el pintoresc.
Martinet tornà a les set quarts de nit. Feia la impressió d haver caminat una mica; les sabates d un negre mortuori, plenes de pols.
-He anat a veure un tarongerar. M ha agradat de veure els tarongerars, tan ben arreglats i tan verds. En arribar a Portvendres, els amics del café m haurien dit: «Heu anat a València i no heu vist un tarongerar? Què dormieu?».
Així, he anat a veure un tarongerar. He hagut de caminar fins a l’altra banda del poble. Ara en sabré donar raó…
(…)
…………………………………………………………………
Fèrem un esmorzar magnífic. Jo vaig menjar vuit sardines -habituat com estic a no esmorzar de forquilla; Martinet en menjà dotze i Albert setze. Tothom es quedà amb una mica de gana i Martinet hagué de reconèixer que s’havia equivocat per defecte. La sardina és un peix -sobretot menjada amb una ensiamada de pebrot i tomàquet i una bona ampolla de vi (que aquest és el cas) – que més aviat us posa obstacles a l’acció i al moviment. Es el peix de l’immobilisme, de la incuriositat i del dolce far niente, sobretot quan el dia creix i el sol i la calor envaeixen la terra. Així i tot, Albert i jo férem un esforç i tornàrem al poble, amb la intenció de visitar l’església. Després d haver caminat l’esplanada deserta del port, la suor ens regalimava cara avall. Cercàrem un taxi. Ni un per medicina. Enfilàrem el llarg carrer. En arribar a la porta de la gran baluerna parroquial, Albert veié les impressionants columnes salomòniques de marbre que s’hi alcen a banda i banda i no pogué reprimir la decepció: / – M has fet venir per aquestes columnes? -em digué fent una cara suada de omes agres – Vols dir que valia la pena? Aquest barroc és sinistre. / -Entrem a l’església. Tindrem més fresca. L’edifici no és pas això sol…-li vaig afegir. / Entràrem a la fàbrica immensa. Era tot fosca. La temperatura era una mica tombal. Molt agradable. Però Albert no tingué gaire paciència. Habituat a les esglésies de França, més clares, no volgué fer l’esforç d acostumar la vista a aquelles tenebres. Vaig veure que s’impacientava i que a penes podia aguantar els nervis. Sortírem ràpidament. Fou una llàstima. Cercàrem un taxi als cafés de la carretera. Cap taxi disponible. Férem el llarg camí del port negats de suor. A l’esplanada l’aire tenia un encegament lumínic. /
………………………………………………………………
El port de Benicarló no és pas tant vast com el de Vinaròs. Quan siguin, però, acabats, només es podran comprendre amb vista de futur – a un futur molt llunyà – i cada un a la seva escala, naturalment. Benicarló és un port de pesca, com el de Vinaròs; però, com que aquest ofici hi té menys volum, encara que sigui més petit, tot hi va balder i produeix una impressió de buidor. Es tant fred com l’altre, totalment desproveït d amenitat, igualment pretensiós. En tot aquest litoral que anem seguint, s’ha volgut, notòriament i de cop i volta, redimir els pescadors, i la redempciò ha consistit a despintoresquitzar els barris de pescadors i a desplaçar-los de les seves velles cases a blocs de cases modernes, funcionals, primes com orelles de gat, glacials -cases de catàleg simplement (…).