Edificació emblemàtica de la nostra ciutat. Resulta ser una de les places d’Espanya més pròximes a la mar. Va ser construida en 1863, de fusta, segons diferents documents existents a l’arxiu municipal. Aquest tema va ser de molta controvèrsia a principis dels anys noranta del segle XX perquè el cartell inaugural no porta escrit l’any i el gran afeccionat i posseidor de una magnífica col.lecció de cartells de bous, el Sr. Paco Puchol i el seu fill Josep Lluís afirmaven que era de 1870. El cas és que en el cartell els preus de les entrades estan expresats en reals en lloc de pessetes i tant Sebastià Albiol Vidal i J. Antoni Gómez Sanjuán (“El sexo de los ángeles”, 24-VI- 1995) en tracten del tema de la vertadera data i desprès es publica per Josep M. Palacio Bover en el seu llibre. Va ser reconstruida en mamposteria (perquè l’anterior era de fusta) en 1891 pel Marquès de Fuente de Sol, D. José de la Figuera, el qual l’havia adquirit en 1890, un any abans. Aquest va morir a l’any següent. Quan el Marquès de la Fuente del Sol mor poc després de construir la plaça de bous de mamposteria, es fa càrrec de l’empresa Joan Morales que la regentaria fins 1936, per un espai d’uns 45 anys. Poc temps després d’acabar la guerra el Sr. Morales va morir. De la controvèrsia de la data de la construcció de la plaça de bous, sols es pot afegir que Borràs Jarque ja tenia set anys quan es va construir la de mamposteria i quan ell publica, perquè pot haver-ho escrit molt abans, la segona part de la seua Història de Vinaròs han passat tan sols quaranta anys. Ell havia tingut al seu abast molts documents i moltes fonts directes de gent que encara vivia i havia vist la seua construcció: qualsevol persona que en aquell moment tinguès vint anys, -amb total llucidesa-, tenia seixanta anys quan ell publica el segon volum, per tant tenia massa testimonis vius per a no equivocar-se. Per tant s’ha de creure el que ell afirma i reconèixer que la nostra plaça, la de mamposteria, no és tant antiga com es vol fer creure A més, també l’escrit preciòs de F. Almela i Vives, que té per títol “Vinaroz, clarísima ciudad” ho reafirma I Almela i Vives era un gran erudit, historiador valencià, dominador de tots els temes./ Una notícia molt curiosa apareguda a Internet (vegeu Club Taurino) diu el següent: Toros célebres: “BATALLÓN: Lidiado en Vinaroz en el año 1880, fue el responsable de que el público en el festejo intentase destruir la plaza de toros. Batallón mató a todos los caballos del coso. Ante la suspensión del espectáculo y las consecuencias que se podían derivarse de la decisión, los empresarios tuvieron que salir inmediatamente a buscar más monturas pagando por ellas precios astronómicos”. Això ens fa pensar que destruir una plaça de fusta era possible però si aquesta hagués sigut en aquell temps de mampostaria. A començament de segle va llogar-se la plaça pels hereus del marquès de Fuente el Sol a l’empresari D. Joan Morales Fuster, el qual donà un gran impuls a les festes de la tauromàquia. En 1920 va adquirir la plaça D. José Torres Marmaña per indicació del Sr. Morales, sent tots dos grans impulsors de la festa. Torres va mamprendre importants reformes i va iniciar la construcció d’un segon pis de fusta, amb capacitat per a uns 10.000 espectadors i així apareix que en gener de 1921 uns trenta operaris treballaven en la restauració de la plaça que es trobava tota ella en molt mal estat de conservació, sent reinaugurada el dia primer de maig; es van fer les proves i es van considerar que estaven fetes «a prova de bomba», amb capacitat per a 8.000 espectadors. Eixe dia van actuar Saleri, Varelito i Granero i a les festes de juny , el gran “Belmonte”, “Belmontito”, el seu germà i Saleri, els quals a pesar de la fama van defraudar i al dia següent que van torejar Luis Freg, Saleri i Dominguín, van tenir una excel.lent actuació, però desgraciadament el públic llavors va fallar a causa del fracàs produït el dia anterior. En 1945 F. Almela i Vives va escriure una bellíssima poesia sobre la plaça; diu així:
Vinaroz tiene una plaza
de toros junto a la mar;
donde celebra corridas
en la tarde de San Juan.
Es una plaza muy blanca,
no con blancura de cal,
sí con blancura de espumas
que reluce mucho más.
Y es airosa, porque el céfiro,
la brisa y el vendaval
por ella corren y pasan,
por ella vienen y van.
Acaso fue en otros tiempos
una magnifica nao
que, fatigada del ponto,
varó para descansar
y, por gracia de gitanos,
fué permutando su faz
y se quedó convertida
en coso de torear…
¡Acaso fue en otros tiempos
una magnifica nao!
Como, al frente del verano,
hoy es tarde de San Juan,
hacia la plaza de toros
compacto gentío va:
carpinteros de ribera,
un barbado capitan,
descargadores del muelle,
marineros de ultramar,
carabineros de Cadiz
y pescadores de acá
que pescan el langostino,
salmonete y calamar…
¡Cual rebullen los tendidos
de compacta humanidad!
¡Como brillan las alpacas
en ternos de desposar!
¡Que panuelos mas fulgentes
en su tejido oriental!
¡Como laten abanicos
con medio siglo de edad!…
Bajo el cielo inmaculado,
la corrida va a empezar.
Toreros y torerillos
que en el cartel figurais:
hoy es die de lucirse
con valor y habilidad,
porque, si asi no ocurriese
mas valdria contemplar,
desde un arco de la plaza
y olvidando lo demas,
el espectaculo eternamente
bello de la mar.
¡Lámina sin fin de azules!
¡Cuánto añil en libertad!
¡Cómo palpitan las aguas
con besos de oro estival!
Una vela de tres ángulos
avanza con majestad;
tres gaviotas juguetean
por el gusto de jugar…
Finalitzada la Guerra civil de 1936 el Sr. Torres va haver de restaurar-la ja que s’havia utilitzat com a camp de concentració de presoners i estava molt maltreta. En 10 de desembre de 1949 va adquirir-la als hereus de D. Eduardo Torres, el Sr. Juan Juanola Juanola, de Barcelona, pel preu de 600.000 pessetes. En 1958 es considerava que la cabuda d’espectadors de la plaça era de 7.200. El 9 de juny de 1990 va passar a ser de propietat municipal, per signatura en escriptura notarial de Marta Puig, viuda de Juanola, en el despatx de l’alcaldia. Es diu que si es van pagar 80 milions de pessetes per ella. La plaça ha tingut molts empresaris destacant entre ells per la seua permanència i per l’impuls donat a la festa, el ja referit, Joan Morales, el Sr. Aguilar Corcuera; Josep Salvador Morte, mort en desgraciat accident de trànsit quan es desplaçava a la nostra ciutat des de Castelló, on residia; i l’empresa «Tauro Ibérica», canviada ara per Tauro Castellón en temps recents. Continuament s’han dut a terme reformes més o menys importants donat el desgast que el pas inexorable del temps produeix. Una escola taller l’ha restaurada en les temporades de 2002-2002.
