«Poveros»

“Mingo” és el nom popular del POUATER més conegut de Vinaròs. Fa més de cent anys arribà de Minaya, Albacete, una família, que com moltes altres venia en busca de treball i aquí el va trobar. Es quedà i s’instal.là definitivament en el nostre poble. Eren els Castejón. Una nombrosa família que s’arrelà i formà a la vegada nombroses famílies. Tots els Castejón vinarossencs són parents. Quasi tots, abans, eren poveros. El treball que trobaren era un treball dur, però molt digne. Un treball encisador i embruixador, d’arrancar de les entranyes de la terra, de la nostra bendita terra, eixe bé tan preuat del’aigua. L’aigua miraculosa que convertia de la nit al dia enterra fèrtil la terra que abans i durant segles havia estat tant eixuta. De tots els Castejon poveros ha destacat, en el transcòrrer de més d’un segle d’història, Domingo Castejón Sánchez, “Mingo, el povero” per a tots natros. S’auelo, son pare, els seus oncles, ell i els seus fills, han conformat una llarga nissaga de poveros, que han vist com el seu ofici ha anat evolucionant tant! “Mingo” ha fet tants pous! Més demil! No tots a Vinaròs, també pels pobles de la costa del nostre entorn. I és que l’aigua té tants misteris! Abans, cada vegada era una sorpresa. Ara ja no ho és tant, però continua sent un assumpte paregut a com quan s’enceta un meló, que fins que no l’obres, no se sap ben bé com resultarà o que ensurtirà. Així passa en cada pou. Vinaròs i els altres pobles de la costa han buscat en les entranyes de la terra eixa aigua que tant beneficia els camps, durant centenars d’anys. Abans, quan no plovia, s’anava en busca dels remeis dels sants per a implorar-los l’aigua de pluja i així veiem cóm s’anava tantes vegades en rogativa a l’ermita enbusca d’impetrar a la Verge i a Sant Sebastià, l’aigua del cel que no arribava mai. Vinaròs sempre ha buscat remeis més fàcils a la imperiosa necessitat d’aigua i així veiem com pleitejà durant llargs anys contra els pobles veïns d’Ulldecona i Alcanar per les aigües del Riu Sénia. Com s’afanyà per a fer un pantà impossible en el nostre desvalgut riu Cervol i en temps més recents però que ja vela nostra petició de fa més de cent anys, reclamant l’aigua d’un Canal de l’Ebre que tant s’ha fet i es fa esperar. Comtotes aquestes solucions institucionals i polítiques s’han fet esperar tant i han sigut tant costoses convertint-se finalment en impossibles, al final s’ha anat a la solució privada i tradicional de foradar la terra, que ja d’una forma certa, en època àrab, abans de la conquesta pel Rei Jaume I, ja es practicava. Si no, no s’entén ni s’entendria la formació i la ubicació de la nostra alqueria mora, allunyada com està de cursos permanents d’aigua, imprescindibles, -els que més- entre els que viures quotidians humans. Un francés del segle passat, Juabert de Passà, ja s’admirà de les nostres motes i escrivia meravelles dels nostres camps:“Estos hombres sobrios y laboriosos han sabido con su constancia taladrar los bancos de hormigón para sacar el agua del seno de la tierra y subirla a la superficie,valiéndose al intento de 500 o 600 norias. Cada una de estas ingeniosas máquinas tiene al lado la habitación del colono, y esta multitud de casitas esparcidas en los campos y circundadas de árboles frutales dan a esta parte del valle un aspecto encantador”. Ja abans, Cavanilles també escribia: “(…) este pueblo cercado de huertas que se extienden hasta la misma orilla del Mediterráneo. La industria y la aplicación de los naturales ha sabido convertir en jardines útiles un suelo que hubiera quedado estéril en otras manos. Compárese esta tierra de poco fondo (…) y se conocerá el mérito de los habitantes de Vinaroz. Su terreno, estéril por naturaleza, consta de poca tierra margácea algo colorada, sostenida por rocas o grava endurecida: en muchas partes, tiene el suelo un palmo de fondo.(…) Aquí se ve aquella multitud de zuas que los naturales llaman cenias, con cuyas aguas riegan 250 jornales de tierra, variando de mil modos las producciones, y haciendo creer al que las mire de paso y sin examen, que el suelo está fertilizado por aguas de copiosas fuentes o de algún rio, no habiendo otras en realidad que las que las zuas sacan de las entrañas de la tierra”. A totes aquestes sénies que regaven els horts, hauriem d’afegir la barbaritat de pous que hi havia dins del poble. Recordem com moltes cases tenien a la seua entrada, encara als anys 50 i 60, un pou per a servir-se d’aigua potable. En ma casa en teniem. En una casa veïna, quan lavan tombar, vam apercebre que n’havia tingut dos. Fer aquests pous a cel obert, com es feien abans, no era empresa fàcil. Tenia molts perills. Ja el 8 de maig de 1769 es llig en el llibre de difunts de l’arxiu parroquial que van morir dos canareus fent un pou “trabajaban en una heredad de Vinaròs, se ahogaron al desplomarse la tierra (…)”. Eixe i altres perills tenien llavors els poveros ja que uns Castejón van morir per falta d’oxigen a la fàbrica Anigrasa. “Mingo” i el seu fill Xavier expliquen moltes coses: De menudet, “Mingo”, ja als 8 anys, ajudava el seu pare traient cabacets de terra del pou que feien a la fàbrica Foret. Es va independitzar als 18 anys. En un temps va arribar a tenir més de trenta treballadors. Desprès, ja amb la mecanització, ha passat nits senceres al costat de la màquina mentre aquesta no parava de funcionar. Els pous des de ja fa molts anys s’han de fer a més de 100 metres del més pròxim i es necessiten llicències de la Confederació d’Aigües del Xúquer que aplega més adins de la ratlla de Catalunya. Em diuen que al voltant de tota la serra de l’Ermita hi ha molta aigua. També hi ha venes d’argila roja, groga i negra. En aquesta abunden encara moltes crostes de cargols i petxines que encara no s’han fosilitzat, com a la Paret Blanca. Que sovint hi ha saldó i que aquest, pel temps, fa malbé les bombes, perquè la sorra poc a poc o ràpidament, les desgasta. Eixe és el cas dels pous que es fan de la finca de la Parreta cap avall. També m’expliquen com és curiòs que en la terra calisa hi ha forats per on corre aire i que si troben eixos forats al’hivern no ten l’aire que surt calent i si és a l’estiu, es nota que surt més gelat que la temperatura externa i es poden constipar si no s’aparten del forat del pou. Eixos venes oforats, a vegades, son molt grans, i la perforadora es clava de seguida cap avall; llavors, sovint ja hi ha una gran tollada i l’aigua surt claríssima des del primer moment. Així els ha passat al voltant de l’ermita. Altres, si té sauló, segons còm, l’aigua sempre surt bruta o tarda en sutir clara. L’aigua es troba sovint quan s’aplega al nivell de la mar quasi segur, però de vegades apareix abans; pels voltants de la Venta Barana els pous tenen una profunditat d’uns 50 metres, però el nivell de la mar està sobre uns 90.