Safont Duran, Agustí

(Vinaròs 13-IV-1859 – 29-VIII-1916). Farmacèutic, poeta i alcalde. Va nàixer al carrer de sant Tomàs, sent fill de Josep i d’Antonia. Son pare era barber i afaitava als Febrer de la Torre (en 1863). Es va casar amb Pilar Calbé Segura i van tenir tres fills: Josep, Lluis i Emili, dels qual, el primer va morir a Reus el 1923. Agustí Safon va estudiar Farmàcia, dedicant a aquesta carrera tota la seua vida. En 1890 va resultar elegit alcalde. Es trobà amb que anteriorment l’Ajuntament havia nomenat pel seu compte un organista i el Clergat un altre; les autoritats civils no pagaven ni assistien a les funcions religioses com a representants del poble. Safon no va poder resoldre dita questió ni una altra de la banda de música, que no tocava en les processons com la de sant Sebastianet. Baix el seu manament i per acord municipal del 7 de maig de 1890 es van dedicar carrers a Febrer de la Torre, qui havia estat Diputat i Senador del Regne, a l’Arquebisbe Costa i Borrás i a Venceslao Ayguals. Foren inaugurades amb solemnitat en el decurs de les festes i fira del mateix any (28 de juny). Amb la Cambra de Comerç i el Cònsol de l’Uruguay de Vinarós, va demanar la permanència de la Comandància de Marina, que des de llavors, però, va quedar sols en Ajudantia. Va millorar els aspectes sanitaris locals, realitzant millores a l’Hospital; es van millorar les voreres dels carrers, construint-les amb ciment portland i va tenir el mèrit d’inaugurar a Vinaròs l’aigua corrent o aigües potables (del pou de «Mangrano») en un acte solemníssim celebrat a la plaça de la Constitució (Sant Antoni). Fins llavors les cases que eren quasi totes d’una sola planta tenien pous propis en cada casa, de poca fondària (d’uns 5 a 7 metres). En 1891, sent ell alcalde, es pretenia contruir en mig de la referida plaça de la “Mera” un monument als Màrtirs vinarossencs de l’Atac d’Alcanar, però es va rebutjar “por estimar que no deben perpetuarse hechos que deshonran la historia de los pueblos como las guerras civiles, que han ensangrentado nuestro suelo patrio, permitiéndose opinar que en dicha plaza de la Constitución tendría su lugar apropiado una o más fuentes, que además de prestar un servicio utilitario satisfacieran el ornato”.També es pretenia fer un passeig des del carrer Febrer de la Torre fins l’estació de ferrocarril. Com a poeta, va ser premiat en 1894 a Vila-real, per la seua composició «Oda al Santísimo Sacramento».
Se li va estrenar al Teatre Municipal el 28 d’agost de 1884 la seua comèdia en tres actes i en vers titulada «Por amor y por deber»; Al setembre de 1921 es representa a la colònia vinarossenca de Barcelona la comèdia en un acte amb el títol de «Patriotismo». La revista “San Sebastián” li va publicar uns «Cantares Vinarocenses», versets dedicats al que més estimen els vinarossencs com són l’ermita, Sant Sebastià, la dona vinarossenca, etc. Algunes d’aquestes cobles van ser posteriorment incorporades per als cants dels balls de “Les “Camaraes”. Vidu de Pilar Calbé Segura, va morir el 29 d’agost de 1916. A l’any següent, per iniciativa del setmanari “La voz del Pueblo” en que es publicaven molts dels seus poemes i dels colaboradors de la revista “San Sebastián”, que mossén Bono dirigia, es va esculpir una placa per suscripció popular i se li va dedicar la travessera que duu el seu nom. Va dirigir la publicació local de “El nuevo Vinarocense”. Fou nomenat president honorari de la Colònia Vinarossenca de Barcelona. Com a poeta va escriure moltíssim i colaborà en diaris com l’Heraldo de Castelló que li van publicar: “Tras la ausencia” (13-III-1900), “Imposible” (20-III-1900), “El Dolor” (23-III-1900), “Flor de un día” (31-III-1900), “La muerte del Redentor (13-IV-1900) i també en els setmanaris locals “La Palestra” d’Alcalà de Xivert i en el vinarossenc “La Voz del Pueblo” en que apareixen “El eterno misterio”, dedicat en 1911 a la seua esposa Pilar ja difunta (1914). “Luz y sombra”, “Alborada” (1915), “Cristo” “Natividad del Mesías. Fragmento del Canto VII”, formant part quasi totes aquestes poesies de llibres inèdits. Es troben moltes poesies escrites per ell en els primers números de la revista “San Sebastián” com la que porta per títol «En el Cementerio» de la que aportem un xicotet fragment, publicada a la rev. “San Sebastián” a l’octubre de1908:“Aquí están en sus lóbregas tumbaslos que nunca al olvido daremos,cuya santa y querida memoriatendrá siempre en el fondo del pechoun altar perdurable y un cultotan ferviente cual grande y sincero;nos amaron y diéronos vida,y enseñanzas y nobles ejemplospara ser en las luchas del mundohonrados y buenos”.