Des de que es va iniciar en la nostra població la producció o conreu de la taronja en quantitats apreciables no han transcorregut massa anys. La seua gran producció i popularitat és de l’època moderna. Van ser, però, els indis qui en els seus llibres escrits en sànscrit parlaven ja del que ells anomenaven la Nagrunga o «Nagarunga». De l’India va passar a Xina, Japó, Arabia, Egipte i Assia Menor. Segles després es troba a Grècia, Roma, sud d’Itàlia. Els àrabs la van portar a la Península, utilitzant-se com a arbre més bé decoratiu, extenent-se per Andalussia, d’on per Múrcia i València, va arribar a la província de Castelló. Encara en el segle XVII era un producte exòtic que guarnia taules com les del gran Lluis XIV de França, el «Rei Sol». Allí els nobles, prenien les taronges dels fruiters dels grans sopars de Versalles per a vendre-les després fora al carrer. Algun noble valencià d’eixe mateix temps, com refereix Escolano en 1610, es preuava de que en el seu hort conreava la més gran diversitat de tarongers que es podia trobar en cap altre lloc. A començaments de segle, segons Giner Aliño, se’n classificaven 46 varietats. No fa més d’uns quaranta anys, en localitats de l’interior, de la nostra pròpia comarca, obsequiaven els xiquets per a reis amb mandarines o taronges com una llepolia. Va ser la ciutat de Vila-real, segons cita el botànic Cavanilles, la població capdavantera en el seu cultiu. Durant el segle XIX i el XX, el taronger, arbre sofrit, de fulles perennes, que té la curiositat de tenir al mateix temps els poms dels fruits i els poms de les flors d «azahar», s’ha anat extenent per les zones de secà on s’ha perforat la terra per traure de les seues entranyes l’aigua vivificadora en infinitat de pous. En l’época que estem, des de fa més d’un segle, fa revaloritzar el terme municipal, 
transformant tot el litoral llevantí, en immenses extensions de vert fosc de tarongerals molt ben plantats, en alineació perfecta i ben cuidats. El taronger va passar de Vila-real a les seues poblacions veïnes d’ Almassora i Borriana, que sempre van ser capdavanteres. A començaments del segle XX, els moviments obrers van promoure les associacions sindicals, de diferents sectors de l’espectre polític. Els sindicats del camp sempre han sigut més bé católics i conservadors. En primer d’abril de 1902 es va fundar la Comunitat de Llauradors vinarossenca. Va tenir un naixement prou difícil, ja que les autoritats locals, que havien promés gratificar l’entitat pagant un guarda rural, després no ho va complir i va posar moltes altres dificultats. Llavors es quan es va crear en la província una Federació Tarongera, de la que Vinaròs formava part integrant amb un total 35 productors o propietaris la Cooperativa tarongera «El Servol» (1913. Sarthou Carreras). Com a curiositat que actualment ens crida l’atenció, en els primers temps, les taronges no es pesaven, si no que es contaven i es venien per unitats. Espanya és possiblement el primer país exportador d’aquest producte. Segon els doctor Marañón, aquest fruit té unes propietats curatives fora del normal i recomana que els xiquets els prenguen per les seues vitamines en lloc 
dels tònics i fàrmacs pomposos que recepten els metges, i que seguint un poc l’adagi de «on entra el sol, no entra el metge», no és menys importats on entra la taronja. Es cert que aquesta fruita cria bilis i encara que per als pacients hiperclorhídrics no és massa recomanable, qualsevol tros de carn té més acidesa que ella.
PLANTERISTA. S’anunciava en la revista local “El Eco”, en 1904, el primer planterista de tarongers del que tenim notícia; el seu nom era Sebastià Adell Rabasa.
L’EXPORTACIO A VINAROS: Les primeres xifres que tenim de les taronges exportades del moll de Vinaròs les tenim per Madoz i per J. A. Balbas (El libro de la Provincia de Castellón.Pàgines 301-302). Temporada 1845: Vinaròs va produir 179.800 unitats o taronges. Temporada 1859: Segons un estudi demanat pel Govern Civil de Castelló, dels productes que es recollien en Vinaròs aquell any, constaven 22 arroves de taronjes. Calculant els quilos serien 132, o unes 7 caixes de 20, quantitat no apta per a l’exportació, sent el seu preu de 7 «rals», prou baix si el comparem amb els altres productes molt més abundants però menys imperibles, com podien ser l’oli i el vi. Aquesta referència de l’oli és molt important perquè vorem com en Vinaròs es produiria un arrancament paulatí de la vinya i es substitueix per oliveres i alguns ametlers, aquests recomanats per l’alcalde i escriptor Ayguals de Izco, des de les actes de l’Ajuntament.
Temporada 1886-87Benicarló ……………………………………75.000 KilosBorriana…………………………………….14.917.720Castelló ……………………………………13.142.780
Temporada 1887-88
Vinaròs…………………………………………3.151
Benicarló………………………………………90.000Borriana……………………………………18.979.260Castelló……………………………………16.429.000
Temporada 1888-89Vinaròs……………………………………….45.949Benicarló……………………………………..45.949Borriana…………………………………..14.224.070Castelló…………………………………..14.583.590
Temporada 1889-90Vinaròs………………………………………. 1..804Benicarló…………………………………. 30.000Borriana……………………………………12.659.880Castelló…………………………………. 10.108.980
La major part d’aquestes taronges s’enviaven pels nostres ports a les ciutats de Liverpool, Londres, Glasgow, Amberes, Hamburg, etc., encara que, com cita Sarthou, per Vinaròs les taronges s’enviaven al sud de França, Suïssa i Austria, majoritariament per ferrocarril. L’annuari guía de Bailly-Baillière de 1933 ens dóna els noms de dos exportadors: Domingo Caballer i Felip Esteller. Temporada 1981-82: L’estimació que es va donar per Extensió Agrària de les taronges que es produïen a Vinaròs aquest any, era d’uns 32 milions de quilos. Segons l’estimació donada per Jeremies Peris Albelda, president de la Càmara Agraria Local, el camp de Vinaròs era el seu major patrimoni. Temporada 1982-83: Segons estimaciones del president Jeremias Peris, la collita de taronges rondaria les 1.800.000 Tones (?). ( ) Temporada 1990-1991: L’estimació donada pel Servei d’Extensió Agraria de qui és cap durant molts anys, el Sr. Gonzalo Martí, era de que a Vinaròs es produien unes 200.000 tones, amb un valor «mínim» de 3.000.000.000 pessetes, comptant a un promig de 15 pessetes per quilo. Aquest valors suposaven un moviment de diners triplicat, donat que hi ha que tindre en compte tot el treball de manipulació que envolta el cultiu. Segons les dades de la Càmara Agrària local, no del tot exactes, per no ser els agricultors donats a legalitzar les seues plantacions de tarongers, en 1980-81, el conreu de cítrics a Vinaròs era de 2.995 hectàrees, distribuïdes en les següents varietats:
Navelina 1.140Nàvel 634Navelate 80Salustiana 20Blanca 10Sanguina 60Verna 12Valencia 23Satsuma 23Clementina 896Mandarina 12Llima 82Pomelo 3———–Total 2.995 Hrees.
S’han passat, progressivament, de 210 hectàrees de plantació en l’any 1945 a 2.041 en 1975 i a 3.636 en 1985.Es per tant un conreu en expansió total, a pesar de les continuades queixes dels agricultors, que tal vegada de manera egoista, diuen que hi ha excés de producció. la frase de que «ens acaçarem a taronjades», l’hem sentida des de la nostra infància i des de llavors les plantacions no han parat. El pesimisme no ha faltat tampoc en personatges competents. El conseller de la Generalitat Valenciana En Lluís Font de Mora, ja fa bastants anys (1972), feia referència a la taronja i al caos econòmic en el llibre que va publicar. Queda de manifest que no totes les varietats són actualment rendibles, donat que el seu preu ha baixat, com el de les llimes i varietats antigues (sanguina, blanca, etc); de les navelines direm que per la seua gran producció, coloració verdosa de l’arbre i altres qualitats, durant un temps, van ser les reines; la clemennules, com a mandarina, ha donat excel.lents resultats, pel seu tamany i coloració, pel l’abundància dels seus fruits (de 80 a 120 kilos per arbre), per no tindre pinyol i a més a més, que és la preferida pels consumidors: qualsevol persona gran o menuda pot pelar una clemennules amb la mà amb molta facilitat; això la destaca sobre totes les demés varietats que necessiten pelar-se amb ganivet. Ara bé, se’n han plantat o empeltat moltíssims arbres d’aquesta varietat. Hi ha que buscar classes noves que avancen la seua maduració o que la retarden. En quant a taronja tardana, dóna molts bons resultats la Navel-late o la Valencia-late. Aquesta té més aguant a l’arbre, encara que és menys bona. Taronges amb més perspectives són les varietats noves com lane-late, clemenvilla, cara, etc. Podem posar un exemple il.lustratiu, sobre la rendabilitat dels tarongers. En els darrers quatre anys, una finca de dos jornals i quart, plantada de valencia-late, va fer la següent producció: el primer any, una sola taronja; al segon, un cabàs; al tercer, uns tres mil quilos pels que es van pagar unes 100.000 pessetes; al quart any, la mateixa finca va produir uns 12.500 kilos que van valer quasi 700.000 pessetes. Indubtablement, cap finca de secà haguès produit tant i si sigués de regadiu i hagués estat plantada de verdures, hauria donat moltíssima més feina. EL VINARÒS ACTUAL: Es ben sabut que el nostre terme és dels més grans de la Província i a més a més valuosíssim, per ser quasi tot ell aprofitable per al regadiu. Centenars de pous servien ja fa més de tres-cents anys per traure aigua de les «Senies», les motes, mogudes per una burro o un matxo. Avui aquesta estampa ha desaparegut donant pas a les transformacions d aquelles zones en turístiques i convertint-se els terrenys de secà en finques de més extensió plantades, la majoria de tarongers, gràcies als pous. Els garrofers, oliveres i ametllers van donant pas als tarongers que resulten molt més productius i rentables, gràcies també en molt bona part a la mecanització. Actualment el rec per goteig i el «nou cultiu», es a dir, finques que no es llauren i en les que s’utilitzen els herbicides, fan més cómode aquest conreu. En 2006 el “caos econòmic” pronosticat per Lluís Font de Mora s’ha fet realitat per l’abundància del fruit i així, la reina de les mandarines, denominada de Nules, ha vist baixar els preus de manera exorbitant, arrastrant totes les demés varietats.POUS I BASSES DE IRYDA: Cap als anys setanta, el IRYDA, (Instituto de Reforma y Desarrollo Agrario), va realitzar una série de 18 perforacions en llocs molt disseminats del nostre terme, concentrant totes les seues aigues (1500 litres per segon) i portant-les a unes estacions denominades «Ermita», «Coves del Vent» i «Planetes». Aquesta última canalitza o recull l’aigua de set pous, els quals proporcionen un cabal de 28.888 litres per minut, amb una elevació màxima de 196 metres. Aquest cabal immens d’aigua es bombeja després cap a unes basses enormes, per a dur a terme un pla ambiciòs, que segons afirmava En Francesc Quintana, cap provincial de l’esmentada entitat, podia convertir a Vinaròs en la primera població tarongera de la província regant unes 2.550 hectàrees, (ja hem dit que el terme de Vinaròs és practicament tot utilitzable). La bassa més menuda i primera que es va fer junt a la carretera de Sant Rafel, a l’esquerra, té una capacitat total de 297.103 metres cúbics i una altura de 10 metres. Estava pràcticament acabada en març de 1982, quan el governador civil de la Província va anar oficialment a visitar-la. Les basses en questió tenen unes proporcions que per a donar idea podem dir que en la seua base o llit podrien caber-hi dos terrenys de joc com els del Santiago Bernabeu (Camp de F. del Madrid), es a dir, 18.594 metres de superfície del fons. En la segona que es va construir la seua capacitat està próxima al milió de metres cúbics d aigua (990.990). Sent que la electricitat és més barata de nit que de dia, l’estalvi de diners que les basses faran, suposa una quantitat molt respectable.ATENCIÓ AL MICROCLIMA: Per a iniciar una plantació s’ha de tindre en compte el «microclima» que té cada partida del nostre terme. En general Vinaròs es ventòs, la qual cosa produeix que durant les ventades de l’hivern caigue una part molt considerable de fruit, però això mateix es beneficiòs en part, ja que fa que no gele. Així, des de la famosa gelada de l’any 1956, no s’en van produir altres de significatives fins al gener de 1985, la qual no va ser una «gelada dura» que diguem. També és necessari tindre en compte que el clima de Vinaròs sol retrassar la coloració i maduració de les taronges respecte a les terres de València, on solen madurar i collir-se els fruits abans que nosaltres, cosa que no ens déu d’impacientar. El productor té la avantatja de que si ven «a ull» i ja ha rebut els diners, ja no s’ha de preocupar tant de les inclemències del temps. Aquesta manera prou interessant i bonica de vendre es va deixant de costat per part dels compradors que «volen comprar a pes», pagant en el moment de collir-les, tenint el compromís tractat amb el llaurador sense pagar un duro, i mentre, si cau la taronja, paga o perd l’agricultor, cosa que també passa amb les cooperatives si el llaurador no la té assegurada. Normalment l’agricultor dixa en mans del comprador un patrimoni de molts diners -la seua collita, amb totes les càrregues i suors que aixó comporta – a canvi de res, de la paraula, corrent un risc de que després no se li pague. Per aquestes arbitrarietats dels comerciants i la falta de paraula, alguns productors han preferit entrar a les Cooperatives, on encara que els beneficis i despeses es repartixen entre tots i els preus són sempre més baixos, es cobra amb tota seguretat. FALTA D’ESPERIT COOPERATIVISTA: No citarem varietats ni altres generalitats que tracten del tema de la taronja per ser la seua bibliografia molt extensa. Sols direm que el poble de Vinaròs, que sap unir les seues voluntats i els seus esforços per a practicar molts deports i «xalar», no té arrelat el sentit cooperativista o d associació per als negocis. La seua Cooperativa Agrícola de «El Salvador» no va saber o no va tenir dirigents que des d un principi posessen tot l’interés que aquest important conreu necessitava. Les dificultats per a formar la «Citrícola Vinaròs» (1987) i fer-la rendible per a tots els socis possibles, grans i menuts, no ha acabat de cuallar, per la qual cosa, seria molt necessari la unió de les dos Cooperatives i aunar esforços. Cal imaginar les despeses que s’ocasionen de transport dels nostres cítrics que es compren per empreses de Valencia, Nules, Almassora, que s’enduen el génere allí i després s’ha de tornar a passar per carretera camí de la frontera. Recordem de no fa massa anys l’anècdota de que una colonia escolar d’estiu, de xiquets, instal.lada en el Grup Escolar Sant Sebastià del nostre poble, rebia les patates des d’una província de Galícia, quan el seu origen era Almassora. Si al mateix temps, les taronges es produeixen aquí i es manipulen també aquí, proporcionen molts més llocs de treball, factor molt important a tindre en compte.PRODUCCIO ACTUAL: Segons les estimacions aproximades del Servei d’Extensió Agrària vinarossenc, en 1990, es van recollir en el nostre terme unes 200.000 tones de taronges (cítrics en general) que representen uns 3.000.000.000 de pessetes, que generen el triple en collidors, transportistes, encarregats, corretatges, intermediaris, etc. considerant-se que són 9.000.000.000 (nou mil milions) de pessetes totals que es mouen per causa d’aquest importantíssim producte.FUTUR DE LA TARONJA: En 1913, Sarthou Carreres escrivia que ja es produien massa taronges i que l’excès era degut a que es venien en els mateixos mercats que feia vint anys, quan els terrenys dedicats a aquest cultiu eren encara immensament menors. Quan en 1953 es va produir una gran gelada, molts arbres (garrofers, oliveres, etc) es van morir. Llavors també es queixaven els llauradors de l’excès de tarongers i «que mos acaçariem a taronjades». Quasi vint anys després (1972), Lluís Font de Mora, en el seu llibre de títol tan il.lustratiu com «Taronja i caos económic», plantejava altra vegada la greu situació de la superproducció. Cap als anys 85-86, es calculava que en la població d’Alcanar es deurien vendre uns cinc milions de plantes de tarongers. Possiblement, en 1991, aquestes xifres ja van baixant, però l’apertura dels nous mercats dels països de l’Est d’Europa, ex-comunistes, encara que estant passant moments molt tràgics amb l’anomenada «Perestroika» i els intents de separació de la URSS de les Repúbliques Bàltiques de Estonia, Letonia i Lituania, obri noves perspectives. També paulatinament s’han anat rebaixant fins desaparèixer els aranzels que el nostre producte ha hagut de pagar com a contribució a l’entrada del Mercat Comú Europeu i l’embossament sense remei que pareixia que tenien els cítrics en poquíssims temps s’ha esfumat, produint-se una gran demanda que ha il.lusionat molt els productors i encara no es sap com acabarà. Per posar un exemple senzill, la taronja coneguda com «navel» que l’any 1990 es va pagar per les cooperatives a 18 o 20 pessetes, en els primers dies de febrer de 1991, ja se’n oferixen 38 i van buscadíssimes. Però tot això sols passa de quant en quant. Cada any la producció, els preus i demés són tota una història ben diferent, perquè sempre hi ha molts altibaixos que no es poden previndre (gelades, pedregades, baixa de producció dels arbres, tristesa, i un llarguíssim etcétera). TRISTESA: En els anys 94-95 va aparèixer per la nostra comarca el mal de la tristesa dels tarongers que abans havia atacat els tarongerars de La Plana i que fins el moment no ens havia afectat. En poquíssims anys els arbres s’anaven morint a la carrera: uns de manera lenta i altres de manera fulminant. Les subvencions rebudes no van arribar fins el 1997 i següents. CONCLUSIONS FINALS: Com fa 80 anys escrivia Sarthou Carreras en el seu llibre de “Geografía General del Reino de Valencia. Castelló”. (1913), direm les mateixes paraules per ser quasi premonitòries de la situació respecte a les postures oficials: «Y terminaremos este ya largo artículo doliéndonos de la falta de protección oficial, pues en lugar de estimular la expansión del dorado fruto, estableciendo primas á los exportadores, premios a las cosechas máximas y escogidas, o cualquier otra suerte de estímulo, los gobiernos no se acuerdan de los productores de naranja más que para legislar en su contra y abrumarles con impuestos.» (Vide Navelate). En l’any 2007, la fruita que era la reina de tots els agris durant anys, la mandarina de Nul.les, se’n ha anat a pique pels preus ridículs que ja han fet abandonar a molts propietaris les seues finques per no ser rendibles. La causa principal d’aquesta caiguda brutal l’ha causada l’excès de finques plantades amb dita varietat.